Select a page

No saber el por que?, pero sabiendo porqué > 11/01 a las 19h

Si partim de la concepció de l’artista com a esser constantment desplaçat, que es nodreix d’un pensament acumulatiu. Podem considerar el procés creatiu, com a exploració amb capacitat de generar configuracions, que propiciïn estats de reflexió, pensament, perplexitat o fins i tot d’ironia, davant el context i les circumstàncies del moment.

“¿Y si el arte político habitara lugares inesperados, camuflados para las miradas convencionales? ¿Y si la radicalidad residiera justo en la constante oposición al discurso establecido?” Estrella de Diego. Otra forma de ser políticos. Articulo sobre Mario Pedrosa. De la naturaleza afectiva de la forma. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Madrid.

Fent us del comentari d’Estrella de Diego, m’atreveixo a dir que: La extraordinària capacitat de l’artista visual avui, es la de fixar la mirada en diferents manifestations del real per generar nous llenguatges i formes. Aquenta, constitueix el veritable compromís, (polític, social o de pensament) el de tenir en compte la pluralitat i desafiar solucions unívoques o bé miratges de “consecució d’objectius”.

A tal efecte, el procés personal es configura amb accions que tenen a veure amb conceptes i/o actuacions, que apareixen amb freqüència en el context quotidià:

1.- Actuacions difoses o de baixa visibilitat

2.- Actuacions transgressores o re-afirmadores del límit

3.- Actuacions inconcluses o de desplaçament

4.- Actuacions fragmentàries o de segregació

5.- Actuacions de tempteig o de probabilitat

6.- Actuacions de tensió en l’espai d’actuació

7.- Actuacions contingents, d’apilament o atzarosament imprevistes

Amb aquest seguit d’actuacions, hi ha la voluntat de no generar cap miratge a l’espectador, que pugues donar a entendre que es troba davant d’una pintura geomètrica –el fet de contenir formes aparentment geomètriques, no la constitueix en formalment geomètrica. Les actuacions descrites anteriorment, semblen en principi, contraries (o no adients), al concepte d’allò establert, però paradoxalment, son adoptades i practicades en els àmbits polítics, econòmics, legislatius i fins i tot acadèmics.

Aquestes (actuacions), aplicades al procés creatiu, exploren amb la seva realització, elements visibles que evidenciïn una absència d’idealisme de qualsevol tipus i situïn a l’espectador davant la possibilitat de poder fer el trànsit, entre conceptes –establerts com a positius-  tals com racionalitat, certesa, seguretat, Fortaleza, prevenció, previsió, estructuració, unicitat etc. o bé conceptes com els que mostren les actuacions esmentades, mes lligats a la incertesa, precarietat, fragilitat, accident, atzar, des-estructuració, fragmentació etc. considerats sovint, no tan positius, però, sí, amb un gran potencial transformador, pel que tenen d’imprevist en els resultats.

“Nuestra racionalidad es imperfecta, sobre el yo consciente se apelotonan alteraciones cognitivas influidas por las emociones, pero también por la saturación de las percepciones (…) Hemos descentrado al sujeto soberano (…) hay que sumergirse en la búsqueda prudente de soluciones imperfectas.” Manuel Arias Maldonado. La democràcia sentimental.

Tot i la consciència de “no consecució perfecta”, hi ha la voluntat d’aprofundir en allò contingent i imprevisible (parafrasejant a Marin Kippenberger: No saber el per què?, però saber el perquè…) a fi de seguir l’exploració de l’entorn canviant en el que som immergits, d’aquí les obres que es presenten

Olesa de Montserrat 12 desembre de 2017

0 Comentaris

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada