Veiem vegetació pintada amb verd ftalocianina sobre groc llimona. Sembla dibuixar un jardí. En un quadre hi ha siluetes de dones dins d’un llac. S’evoca la idea d’un paradís. Hi ha una altra pintura amb un cel negre; la vegetació, indiferent, manté el seu color. En molts quadres no hi ha cap persona, cap cos nu, cap animal. Hi ha vida, allà? Recorda el Jardí de les Delícies. Hi ha vida en abundància, real i imaginària. José Luis Alcaine ens explica que les escenes descrites pel Bosco s’inspiren en el teatre medieval de misteris i miracles, on es representaven el cel i l’infern. De la mateixa manera, els jardins de Berto Martínez es mostren decorats però buits. Sense actors, sense maquinària teatral. L’obra ha acabat.
Camins blancs, suaus, sense pedres ni clots. A punt per ser recorreguts. Com una metàfora d’internet, els paradisos de Berto estan fets per circular, no per habitar-los. Les siluetes de dones del llac, preses de Google o Instagram, no tenen cos; pesen el que pesa el blanc de titani. La vegetació ha estat pintada seguint ombres, competint en velocitat amb la rapidesa amb què les imatges s’obliden. La imatge del jardí, el desig del paradís, el pensament de la utopia hi són, repetint la seva forma en els quadres per combatre l’oblit. La fe, la vida, els cossos s’han amagat en algun moment del passat dins de l’obra.