Conversations

Amb Conversations, els artistes destaquen diversos temes d’actualitat: des dels límits de la societat a l’hora d’imposar un estatus d’èxit, aparició, competència, des del problema de les “fronteres” existencials i territorials, la relació entre l’espai urbà i emocional, la mirada desconcertada, una finestra a la nostra vida quotidiana, l’origen i l’estètica dels materials que es troben a la natura, la seva essència i espiritualitat.

Els artistes emergents, guanyadors del premi de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les (ARBA-ESA / ESPRONCEDA) conversen amb el seu propi jo, la seva intimitat, es qüestionen, reflexionen i deixen viatjar l’espectador amb ells d’altra banda, dialoguen amb l’espai, la ciutat de Barcelona i qüestions socials i existencials. Una exposició interdisciplinària i multidisciplinària que crea un diàleg entre escultura, pintura, tèxtil, art, urbanisme i arquitectura. Un diàleg que travessa les diferents disciplines artístiques, desafiant l’espai existencial i material, desafiant els seus límits, el procés artístic i la pròpia existència humana. Al llarg dels segles, l’art sempre ha qüestionat, analitzat, provocat la realitat, el mirall del que som en un període concret de la història. La llibertat de pensament ha de traspassar els límits que ens imposem i que la societat ens imposa, l’art ens ha de fer parlar, reflexionar, pensar, no donar respostes, sinó només preguntes, amb l’estètica del pensament captada per l’ull de qui és capaç. de veure més enllà de les nostres pròpies fronteres. Els artistes amb “Converses” ens guien per aquest camí.

Adrien Cavallin es desafia a si mateix, sent artista i societat, no té respostes, sinó només preguntes. La seva obra no vol ser provocativa sinó reflexiva, fer preguntes, aturar-se i comprendre si vivim en una societat on, en nom de la imatge, de l’èxit, hem perdut la llibertat i, com a artistes, la pregunta que sorgeix és: som lliures o només un reflex del que la societat ens imposa? La seva escultura es transforma en pensament, narració, entre instal·lacions i paraules no expressades, del que cadascun de nosaltres té por de ser o no ser.

Marina Amaral creua la seva història, els seus orígens per qüestionar no només fronteres territorials, sinó també existencials, sobre les pors i límits que cadascun de nosaltres ha amagat en el fons de la nostra ànima. Es qüestiona la relació entre l’home i l’espai, entre l’urbanisme, l’arquitectura i la vida emocional. El seu passeig es transforma en sentir l’espai, els carrers de la ciutat de Barcelona i el seu ésser, en un diàleg que la porta no només a una reflexió íntima amb ella mateixa, sinó en un diàleg amb la ciutat i els seus habitants. Les seves instal·lacions són com processos de narració, emocions, elements arquitectònics, urbans i metafísics, on la llum ens guia en mons paral·lels, mapes emocionals del nostre esdevenir.

Elise Vlaminck persegueix la mirada, examinant i observant una vida quotidiana que s’amaga darrere d’una finestra, un vidre. Un món format per personatges desconeguts, de llums i ombres, de presència i absència, d’una vida, un gest que ja no podem veure. Amb la seva obra vol evitar que l’espectador miri el que ja no veiem, ho fa amb la delicadesa dels seus quadres, com una vida darrere d’un vidre.

Maria E André durant el seu període a Barcelona ha desenvolupat una pràctica ritual al voltant d’elements naturals que va trobar. Va recollir i va formar els materials de formigó que l’envoltaven per ancorar-se millor. És aquest fil conductor que es materialitza a través de la xarxa i del qual resulta una estructura teixida impregnada de buit com a guia en la seva recerca. Ens qüestiona sobre la nostra pròpia existència, la nostra corporalitat en relació amb un espai somiat. L’estètica de la natura que incorpora a l’exposició qüestiona la nostra supervivència. Què voleu atrapar, què queda quan s’esvaeixen els gestos.