¿frontera esta_tal? by Gigi Piana @ 22/02, 19h30

L’exposició reuneix les obres de Gigi Piana (artista visual, performer i cineasta) i els textos d’Aurora Lo Bue i Elisa Grandi (ramodoro – antropologia pràctica per a la societat), el resultat d’una reflexió col·laborativa sobre les fronteres i la identitat.

Les línies i les fronteres s’utilitzen per representar les nostres identitats. Un tema que s’ha tornat cada vegada més important, convertint-se en una de les claus d’interpretació més rellevants de la realitat actual. També a Catalunya i a Espanya la pregunta “qui som” està al centre del debat polític i social. Les obres de Gigi Piana ens recorden que la identitat no és una destinació, sinó un conjunt de decisions: no només decidim on dibuixar les fronteres, sinó també aquesta línia es pot moure i redissenyar.

De la reflexió conjunta de Gigi Piana i ramodoro neix ¿frontera esta_tal?, que té com a objectiu qüestionar la visió essencialista de la identitat i la immobilitat de les fronteres. L’enfocament crític de l’antropologia cultural revela que la identitat no és una essència immutable, sinó una convenció social fruit de la relació entre els subjectes. Seguir a l’artista i a la seva obra és una oportunitat per reflexionar críticament sobre el procés creatiu de producció de la identitat i les fronteres.

Hi ha molts tipus de fronteres. Algunes són materials, físiques, en altres ocasions ens trobem davant fronteres simbòliques, culturals, més fugaces i invisibles. Parlem de murs i filferro de pues, migració, sofriments i esperances. També significa parlar de persones que els desafien i els travessen, de vegades fins i tot arriscant les seves vides.

El treball de Gigi Piana expressa de forma material la reflexió sobre el concepte de límit i frontera. Les formes i els materials de ¿frontera esta_tal? encarnen tota l’ambigüitat del concepte de límits, la pregunta irresolta i la realitat iridescent del que alhora separa i uneix, protegeix i predisposa a l’intercanvi.
Les formes esfèriques tradueixen la tridimensionalitat, però la seva circumferència perfecta es divideix en dues parts, el jo (o nosaltres) i l’alteritat. Les esferes tenen superfíciesreflectores, recordant al visitant-actor que per tenir una prova de la pròpia existència, un ha de sortir de si mateix i del seu propi límit, veure’s en el cos de l’altre, adonar-se que un és una part i, per tant, responsable dels canvis de forma individual. Finalment, les superfícies transparents recorden un moviment d’interpenetració.

Fins i tot la bidimensionalitat dels planisferis no és inequívoc. En l’obra de Gigi Piana, la tècnica de la trama desmantella l’aplanament i torna dinamisme. Encara la més clara línia divisòria és el resultat de convergències i interseccions d’ordits i trames, sempre llestes per creuar els límits dels marcs.

Seran iconografies del món canviant, s’obriran a possibles canvis, les trames i distorsions es mouran per redefinir nous mons, pot ser, de noves maneres.