Select a page

Vivmos cercanos a un paraiso, de Berto Martínez Tello

Veiem vegetació pintada de verd ftalo sobre groc llimona. Sembla dibuixar-se un jardí. En un quadre hi ha siluetes de dona dins d’un llac. S’evoca la idea d’un paradís. Hi ha un altre quadre amb un cel negre, la vegetació, indiferent, manté el seu color. En molts quadres no hi ha cap persona, no hi ha cossos nus, ni animals. Que potser hi ha vida allà? Recordem el Jardí de les Delícies. Hi ha vida en abundància. Tant real com imaginària. José Luis Alcaine ens explica que les escenes que descriu el Bosco s’inspiren en el teatre dels misteris i miracles medievals, on es representava el cel i l’infern. Així mateix els jardins de Berto Martínez se’ns mostren com un decorat, però buit. Sense actors, sense màquines teatrals. L’obra ja va acabar.

Uns camins blancs, llisos, sense pedres ni sots. Estan llestos per ser transitats. Com si d’una metàfora d’internet es tractés, els paradisos de Berto estan fets per circular, però no habitar. Les siluetes de dona de l’estany, tretes de Google o Instagram, no tenen cos, pesen el que pesa el blanc de titani. La vegetació ha estat pintada seguint ombres. Competint en velocitat amb la rapidesa en la que s’obliden les imatges. La imatge de jardí, el desig el paradís, el pensament de la utopia, hi són, repetint la seva forma en els quadres per combatre l’oblit. La fe, la vida, els cossos fa un temps es van amagar de l’obra.

Esdeveniment al facebook

Sobre l’artista

0 Comments

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.